D'un búnquer a una catedral: la història mai (del tot) explicada de Berghain

No hi ha cap imatge fiable a internet dels dos homes que van fundar el club de tecno més famós del planeta. Ni una entrevista amb càmera, ni un perfil d'Instagram, ni una gala de premis on hagin recollit res. Michael Teufele i Norbert Thormann porten més de trenta anys construint l'imperi nocturn més influent de la música electrònica i han aconseguit una cosa que cap altre empresari de club al món ha assolit: ser absolutament ningú fora de les parets del seu propi negoci. Aquesta és la seva història, i també la de Berghain, la de Snax, la de l'home amb el rostre tatuat que decideix cada nit qui pot travessar la porta, i la d'un edifici de formigó que un tribunal alemany va acabar equiparant, per llei, a una sala de concerts de música clàssica.

El búnquer on va començar tot

Berlín, principis dels anys 90. El Mur acaba de caure i la ciutat viu uns anys en què amb prou feines hi ha normes clares ni ningú que les faci complir. Fàbriques abandonades, búnquers antiaeris buits, edificis sense propietari clar: l'escenari perfecte perquè tota una generació s'inventés la nit des de zero. En aquest buit apareix un so arribat de Detroit que encaixa com un guant amb el paisatge gris i trencat de la ciutat: el tecno.

És en aquest context on Michael Teufele i Norbert Thormann, dues figures que des del primer dia van decidir operar en el més estricte anonimat, comencen a muntar festes de tecno hardcore al Reichsbahnbunker de la Friedrichstraße, un antic búnquer ferroviari de formigó que resumeix bé l'estètica de l'època. Corre l'any 1992. Dos anys després, el 1994, aquelles vetllades es converteixen en un projecte molt més concret: neix Snax.

Snax no pretenia ser una festa més. El seu lema ho deia tot: «for pervy men only», només per a homes pervertits. Era una festa itinerant, fetitxista, exclusivament per a homes homosexuals, que es movia per diversos racons marginals de la ciutat —i fins i tot es va arribar a organitzar a Amsterdam— barrejant la música electrònica més incipient amb una llibertat sexual que a l’Alemanya acabada de reunificar encara no tenia gaires precedents. Cuir, goma, làtex, joc sexual explícit i un rigor musical que no tenia res a envejar a les nits «serioses» de tecno de la ciutat: aquesta combinació va resultar ser una fórmula que ningú més estava explotant. L’estètica gràfica d’aquells primers flyers, dibuixats a mà, continua sent avui objecte de culte entre col·leccionistes de l’escena berlinesa.

Ostgut: l'assaig general d'un gegant

L'èxit de Snax va ser tan gran que els seus creadors van començar a necessitar una cosa que fins aleshores no havien tingut: una llar estable. La van trobar el 1998, quan els van oferir llogar un edifici que difícilment podia sonar menys glamurós: un enorme i espatllat dipòsit de reparació de trens de mercaderies, l'Ostgüterbahnhof, al districte de Friedrichshain, en el que havia estat Berlín Oriental. Cap façana cridanera, cap promesa de luxe. Només naus industrials de formigó i xapa, allunyades de les zones gais tradicionals de la ciutat com Nollendorfplatz o Prenzlauer Berg, i lluny també del cor clubber de Mitte. El lloc perfecte per fer soroll sense que ningú es queixés.

Allà van aixecar dos espais sota el mateix sostre: Ostgut, un club de tecno més obert a tots els públics, i Lab.Oratory, un club de sexe fetitxista exclusiu per a homes que encara existeix, tal qual, avui dia. I allà va passar una cosa que cap promotor havia aconseguit fins aleshores: Teufele i Thormann van fer que dos públics que amb prou feines es creuaven —el gai fetitxista, poc interessat fins aleshores en el tecno, i els puristes del so més fosc, que no solien freqüentar l'ambient gai— acabessin ballant sota el mateix sostre, units per un tecno ombrívol que començaven a definir DJs com Boris i Tama Sumo.

Ostgut va funcionar durant cinc anys com l'assaig general de tot el que vindria després. I va acabar de cop: el 2003 el govern va expropiar el terreny per construir un estadi, l'O2 World Arena (avui Mercedes-Benz Arena, després que Telefónica comprés els drets del nom el 2006), i l'edifici va ser enderrocat. La festa de clausura d'Ostgut és, encara avui, una llegenda que s'explica entre clubbers berlinesos que ni tan sols havien nascut quan va passar.

Una central elèctrica soviètica es converteix en catedral

Teufele i Thormann van trigar gairebé dos anys a trobar un substitut a l'altura. El van trobar en un lloc insòlit: una antiga central tèrmica construïda el 1953, d'estil neoclàssic-socialista de la RDA, situada també a l'antic Berlín Oriental. La van llogar a l'empresa energètica sueca Vattenfall i, a finals de 2004, van obrir les portes sota un nom nou: Berghain, un acrònim que fusiona els dos barris entre els quals se situa l'edifici, Kreuzberg (antic Berlín Occidental) i Friedrichshain (antic Berlín Oriental).

Per adaptar aquell edifici de formigó amb sostres de divuit metres d'alçada, van contractar l'Studio Karhard amb una directriu que es convertiria en el seu segell: deixar que el formigó parli. Res de vellut, plàstics brillants ni zones VIP. Acer inoxidable, vidre fosc, ferro galvanitzat i barres de bar foses en blocs de formigó, com si haguessin nascut amb el mateix edifici.

El repte tècnic era gran: una caixa gegant de formigó és, acústicament, un malson de reverberació. Per domar-la sense renunciar a l'estètica industrial, es van dissenyar panells acústics ocults que imiten la textura del formigó i l'acer originals, i es va instal·lar un terra de fusta suspès sobre amortidors que absorbeix les freqüències greus, per poder sentir el baix als peus durant hores sense destrossar-se les articulacions. Damunt d'aquesta base, l'empresa Schalldruck va apilar un sistema de so Funktion-One directament al terra, en quatre torres al voltant de la pista, generant un punt on el so pega fort però es pot parlar amb la persona del costat sense cridar.

I després hi ha la decisió més curiosa de totes: no hi ha miralls. Enlloc, tret de mínimament als lavabos. La idea era treure la vanitat i l'autoconsciència, que cada persona s'oblidés de la seva pròpia imatge i se centrés en la música i l'experiència col·lectiva. Sumat a la prohibició absoluta de càmeres i mòbils, tot el disseny de Berghain està pensat perquè l'ego es quedi a la porta.

L’edifici es va dividir en dos ambients ben diferenciats: la sala Berghain, fosca, amb les seves columnes de formigó i el seu tecno dur; i el Panorama Bar, més íntim i lluminós, decorat amb fotografies gegants de Wolfgang Tillmans, on sona house, disco i una electrònica més càlida.

Quan Snax va prendre l'edifici sencer

Amb Berghain ja en marxa, la festa que ho havia originat tot no va desaparèixer: va passar a celebrar-se dues vegades l’any, tradicionalment per Setmana Santa i a la tardor (aquesta última edició sota el nom de «FC Snax United»), i s’apodera pràcticament de tot l’edifici. L’investigador Luis-Manuel Garcia, que va estudiar l’esdeveniment sobre el terreny amb entrevistes i observació directa, el descriu com una autèntica Gesamtkunstwerk, una obra d’art total. La publicitat de l’edició de Setmana Santa de 2015 ho resumia així: «un festí bacanal amb tota la finor, l’excés i la bona música inconcebibles».

Durant Snax s’obren passadissos interns que uneixen el Lab.Oratory, a la planta baixa, amb la sala principal de Berghain i amb Kubus, l’espai de concerts, formant un laberint gegant. El Lab.Oratory es transforma en una autèntica caiguda de conills: passadissos en penombra, cambres amb slings de cuir, filades de glory holes, gàbies amb lliteres, una sala sota una reixa metàl·lica a mode de «bany turc», i un gronxador de cuir per a sexe que penja just damunt de la barra principal.

El curiós és el nivell de producció que s’hi inverteix a cada edició. El 2014, per exemple, es va muntar un campament militar complet a Kubus, amb tendes de campanya reals per funció —infermeria, cantina, lliteres— i xarxes de camuflatge per tot el laberint. Una altra edició va recrear una obra de construcció, amb bastides convertides en zona de joc i remolcs reconvertits en espais íntims. A l’edició esportiva «FC Snax», cada tardor es munta un ring de boxa de mida real enmig de la pista, i el guarda-roba es converteix en vestidor. Un dels muntatges més recordats va ser una consulta mèdica completa, amb llitera d’exploració, estreps, instrumental (no funcional) i fins i tot una sala d’espera amb revistes dels anys 80. Els mateixos organitzadors anomenen aquest humor «ironia reflexiva»: una picada d’ullet que treu solemnitat al fetitxe i el converteix en joc teatral.

Musicalment, la festa mai no ha separat el sexe de la música. Mentre la sala principal sona amb el tecno «pounding» i fosc habitual de la casa, el Lab.Oratory ofereix un contrapunt d’alta càrrega eròtica: sleaze, Hi-NRG, eurodisco, el que DJs com The Black Madonna anomenen «slutty disco». La cabina del Lab.Oratory, de fet, és una raresa en si mateixa: una mena de gàbia elevada sobre la pista on el DJ queda físicament separat del públic, que sovint només veu els seus peus.

La inclusió de Marea Stamper, més coneguda com The Black Madonna, al cartell de Snax va ser una fita comentada durant anys: una de les poquíssimes dones convidades a pinxar en un esdeveniment estrictament «men only». Ella mateixa va descriure la seva actuació com interpretar «al Patrick Cowley de la meva imaginació», una frase que resumeix bé el nivell de seriositat musical que exigeix la festa, molt lluny dels clixés de la música de circuit gai convencional.

La veu de qui hi va ser

Un dels testimonis més interessants sobre el que realment passa dins de Snax no ve d’un periodista, sinó d’un assistent habitual anomenat Sergio, entrevistat per Garcia per a la seva recerca acadèmica. Perruquer parisenc de la comunitat fetitxista, Sergio va arribar a Berghain el 2006 sense ni tan sols saber que estava entrant en un club gai: el que l’hi havia portat era, simplement, la reputació del club com a avantguarda del tecno. «Vam tornar dos mesos després, perquè ens havia encantat. Després vam tornar cinc setmanes més tard, i després quatre setmanes després d’això», recorda sobre la seva primera visita, fins a convertir-se en un més d’aquests «turistes del tecno» que avui peregrinen a Berlín cada cap de setmana.

Va ser a través del Lab.Oratory com Sergio va descobrir Snax, i la seva definició de la festa és tan directa com reveladora: «una gran orgia tecno en un club fantàstic, amb música fantàstica i homes sexis. Per a mi, és la millor festa cent per cent gai d’Europa». El que més valora és que Snax hagi mantingut el seu esperit berlinès —aquell «tecno contundent» que no s’adapta al gust de belgues, espanyols o italians que hi arriben en massa— tot i haver-se convertit en un fenomen internacional. Una dada curiosa que aporta aquest tipus de relat de primera mà: per raons pràctiques, a Snax el públic prefereix majoritàriament demanar refrescos sense sucre o cervesa sense alcohol abans que alcohol de veritat, cosa que marca un ritme ben diferent al d’una nit normal de club.

Aquest viatge que fan avui milers de persones fins a Berlín per viure Snax té un nom gairebé literari: alguns investigadors l’anomenen el nou «Grand Tour», en referència al viatge que els joves aristòcrates europeus feien pel continent als segles XVII i XVIII per cultivar la seva identitat cultural. Només que ara el destí no és Roma ni Florència, sinó un antic búnquer convertit en central elèctrica convertida en club.

L’home que decideix qui entra

Si Berghain té un rostre públic, aquest rostre no pertany als seus propietaris. Pertany a Sven Marquardt, el llegendari cap de porta el perfil tatuat, els pírcings i l’aire de xaman del qual s’han convertit en la imatge internacional del club, fins al punt que molta gent assumeix, erròniament, que ell n’és el propietari.

Marquardt va néixer el 1962 a Berlín Oriental, i la seva història comença molt abans que existís el tecno. Als anys 80 es va integrar a l’escena punk i new wave de l’Alemanya Oriental, un terreny on vestir diferent podia comportar problemes seriosos amb la Stasi. Malgrat el risc, va començar a treballar com a fotògraf de moda i documentalista, retratant en blanc i negre l’escena underground, la cultura gai i la joventut descontenta del Berlín comunista. Aquelles fotografies, preses per pura necessitat d’expressió, avui es consideren documents històrics.

Quan el Mur va caure el 1989, Marquardt va aparcar la càmera i es va ficar de ple en la naixent escena de clubs que començava a ocupar fàbriques i búnquers abandonats. Va començar a treballar a la porta de les primeres festes de Teufele i Thormann, incloses les mateixes festes Snax, i més tard a Ostgut. Quan Berghain va obrir el 2004, els fundadors li van confiar la tasca més delicada de totes: dissenyar i executar la política d’accés del nou club.

Marquardt mai s’ha considerat a si mateix un simple porter. Es defineix com un curador, l’objectiu del qual és trobar la «barreja perfecta» a la pista cada nit. Per a ell, la pista és un ecosistema fràgil: si hi entra massa gent del mateix perfil —massa turistes, massa oficinistes, massa puristes del tecno—, l’energia es trenca. El seu famós «Heute leider nicht» (avui lamentablement no) no és, segons ha explicat en les poques entrevistes que concedeix, un judici sobre l’aspecte de ningú, sinó una decisió sobre si aquella persona encaixa en el conjunt d’aquella nit concreta.

Aquesta política sense favoritismes ha donat peu a algunes de les anècdotes més repetides de la cultura de club. El 2022, Elon Musk es va queixar públicament a les xarxes de no haver pogut entrar (ell mateix va dir que es va negar a entrar per un cartell de «pau» a la façana; la versió que circula per Berlín és força més senzilla). El presentador Conan O’Brien va gravar un segment còmic davant les portes del club i va ser abroncat per la comunitat tecno. I es rumoreja que celebritats com Britney Spears o Paris Hilton també van patir el mateix rebuig que qualsevol desconegut. No hi ha llistes VIP, ni reservats, ni cap manera de comprar accés preferent.

Amb els anys, Marquardt ha tornat a la fotografia després de més d’una dècada sense tocar una càmera, i avui és un artista reconegut a nivell internacional, amb retrats en blanc i negre exposats en galeries de mig món i col·laboracions amb firmes com Hugo Boss. La seva trajectòria resumeix, en una sola vida, el mateix viatge que ha fet Berghain: dels marges d’una ciutat dividida al reconeixement en el món de l’art.

Els propietaris que mai van donar la cara

I mentre Marquardt es convertia en el rostre involuntari del club, els seus veritables propietaris seguien aplicant a les seves pròpies vides la mateixa política de «cap foto» que regeix porta endins. Michael Teufele i Norbert Thormann controlen fins a l’últim detall del seu negoci —l’acústica, la il·luminació, la decoració, els bookings dels DJs— des d’un anonimat gairebé absolut. Els pocs relats que circulen sobre ells a la indústria els descriuen com a pols oposats: Teufele, amb nombrosos tatuatges i pírcings, seria l’entusiasta i optimista del duo; Thormann, la veu de la raó, més tranquil, tot i que es rumoreja que del seu cap van sortir els conceptes més extrems de les nits que han organitzat junts.

La seva perícia empresarial, però, és innegable. El 2011 van comprar l’edifici de la central elèctrica, blindant-se per sempre contra la gentrificació que començava a devorar Berlín. I cap al 2017, ja superats els cinquanta anys, van començar a delegar la gestió diària de la societat matriu, Berghain OstGut GmbH, en un equip de confiança, tot i que continuen sent-ne els propietaris.

El dia que un tribunal alemany va declarar que el tecno és cultura

Si hi ha un episodi en la història de Berghain que resumeix bé la seva capacitat per saltar-se les regles del joc, és la batalla legal que va lliurar contra el Ministeri d’Hisenda alemany. El conflicte era, en aparença, purament administratiu: a Alemanya, l’IVA de les entrades es cobra al 19% si el recinte es considera un lloc d’entreteniment general —discoteques, fires, prostíbuls— i al 7% si se’l reconeix com a institució cultural, la mateixa taxa que paguen museus, teatres i sales de concerts de música clàssica. El Finanzamt sostenia que Berghain era, senzillament, un lloc on la gent anava a emborratxar-se, socialitzar i buscar sexe, deixant la música com a simple soroll de fons.

Teufele i Thormann, per als quals aquell 19% suposava un cop financer milionari, van portar el cas davant el Tribunal Fiscal de Berlín-Brandenburg amb un argument tan audaç com, vist amb perspectiva, força lògic: Berghain és, a tots els efectes, un auditori de música contemporània. Els seus advocats van construir la defensa sobre tres pilars. Primer, l’absència total d’elements de discoteca comercial: no hi ha zones VIP, ni reservats, ni ampolles cares per presumir; el disseny de l’espai obliga el públic a concentrar-se en la música i el ball. Segon, la curadoria artística: la gent no hi va «de festa» sense més ni més, hi va a escoltar artistes concrets, amb una programació tan acurada com la d’un teatre o una òpera. I tercer, el paper del DJ com a creador: no es limita a encadenar discos, sinó que fa servir taules de mescles, caixes de ritmes i sintetitzadors per construir una obra musical nova i contínua, en directe.

El setembre de 2016, el tribunal va fallar a favor de Berghain. Els jutges van reconèixer que, tot i que el públic balli, begui o socialitzi, l’«enfocament principal» de qui hi va és la música creada pels artistes: el mateix criteri que s’aplica a un concert de cambra. La sentència va tenir dues conseqüències importants. D’una banda, un estalvi fiscal enorme que va permetre a Teufele i Thormann consolidar la seva independència econòmica i sostenir durant anys el seu propi segell discogràfic sense dependre de cap discogràfica externa. De l’altra, va sentar un precedent que, el 2021, va portar el parlament alemany a reclassificar oficialment tots els clubs de tecno de Berlín com a institucions culturals, protegint-los davant queixes de veïns i pressió immobiliària.

El so que va sortir del formigó

Si l’edifici li va posar el cos a Berghain, qui li va posar l’ànima van ser els seus residents. El 2005 va néixer Ostgut Ton, el segell del club, que fins al seu tancament el 2022 va exportar al món el que va acabar coneixent-se com «el so Berghain»: el tecno rude i industrial de Marcel Dettmann i Ben Klock. Al seu voltant van créixer noms com Len Faki, Norman Nodge, o residents del Panorama Bar com Steffi, nd_baumecker i Ryan Elliott, que van consolidar la reputació global del club durant els 2010. Més recentment, una nova generació —Paramida, Sedef Adasi, Fadi Mohem, JakoJako— hi ha anat ficant ritmes més ràpids i ecos del trance dels 90 en el so de sempre.

Els mites que el silenci va fer créixer

L’hermetisme de Berghain —sense miralls, sense rellotges visibles, sense càmeres ni mòbils— és terreny abonat per a la llegenda urbana. Durant dues dècades, el que passa a dins només s’ha transmès de boca en boca, i això ha generat mites que barregen realitat, exageració i ficció. Es diu que existeix una fórmula secreta per passar la porta —vestir de negre, no riure a la cua, parlar alemany—, fins al punt que han aparegut a internet simuladors amb intel·ligència artificial que analitzen la teva cara per webcam per predir si hi entraries. La realitat, segons els mateixos porters, és molt menys sistemàtica: rebutgen grups grans, turistes que només volen «mirar» i qualsevol que sembli anar-hi a jutjar els altres, però el negre no garanteix res i de vegades hi entra algú disfressat de plàtan mentre en rebutgen deu de vestits de tecno de dissenyador caríssim.

També circula la llegenda que sota l’edifici hi ha laberints secrets i piscines subterrànies. És mig mite, mig veritat: no hi ha cap piscina en funcionament, però l’edifici és tan gran que sí que amaga zones que gairebé mai no obren al públic, com el Halle am Berghain. I després hi ha el mite que resulta ser completament cert: que l’essència real del club no es viu el dissabte a la nit, sinó el diumenge al matí, en el que els habituals anomenen la «Sunday church». Els berlinesos de tota la vida ni tan sols ho intenten en dissabte; posen el despertador a les vuit del matí de diumenge, esmorzen, i arriben al club per a la sessió de dia, quan les persianes mecàniques del Panorama Bar s’obren un moment per deixar entrar la llum del sol sobre una pista coberta de pols.

Dos llibres per a qui vulgui aprofundir

Si aquest relat us ha deixat amb ganes de més, hi ha dos llibres que convé tenir al radar, i que representen les dues cares d’una mateixa moneda: la mirada de dins i la mirada de fora.

El primer és Die Nacht ist Leben («La nit és vida»), l’autobiografia que Sven Marquardt va publicar el 2014 junt amb la periodista Judka Strittmatter. No és un llibre sobre Berghain, en realitat: és un llibre sobre com s’arriba a convertir-se en la persona que decideix qui entra a Berghain. Marquardt repassa la seva infància al Berlín Oriental comunista, la seva adolescència punk sota la vigilància de la Stasi, la seva primera vida com a fotògraf i el seu pas, gairebé accidental, al món de la nit després de la caiguda del Mur. És, sobretot, el retrat d’algú que odia les imposicions —les de la RDA, les de la fama, les de la mateixa etiqueta de «porter més dur del món»— i que ha construït la seva identitat negant-se a encaixar en el motlle que altres li volien donar.

El segon és Berghain Nights, publicat el 2025 per l’escriptor irlandès Liam Cagney a l’editorial Reaktion. A diferència del llibre de Marquardt, aquest no és un testimoni des de dins de l’organització, sinó la crònica personal d’un escriptor que troba a les pistes de ball de Berlín significat, exili i una forma de goig que no esperava. Cagney fa servir Berghain com a porta d’entrada a una reflexió més àmplia sobre l’escena tecno berlinesa i el que significa buscar una cosa semblant a la transcendència en un club de música electrònica.

Llegits junts, els dos llibres ofereixen una cosa que cap article no pot donar del tot: la veu de qui va construir el mite des de la porta, i la veu de qui el va viure des de la pista.

Un temple que continua sense necessitar publicitat

Més de trenta anys després d’aquelles primeres festes en un búnquer de la Friedrichstraße, la visió original de Teufele i Thormann continua pràcticament intacta. Berghain mai no ha necessitat una campanya de màrqueting ni una estratègia de xarxes socials: el seu hermetisme, lluny de ser un obstacle, s’ha convertit en el seu millor actiu. És, probablement, l’únic negoci d’oci nocturn del món que ha convertit el «no» en el seu producte més desitjat.

Per a HOFT, que creix precisament des de l’underground i l’escena queer del tecno, la història de Snax i Berghain no és només una curiositat. És la prova que la coherència radical, sostinguda durant dècades sense cedir a la comercialització fàcil, pot acabar sent reconeguda —fins i tot per un tribunal fiscal— com el que realment és: cultura.