Techno Classics I: el so que va néixer en una ciutat que es queia a trossos (1981-1988)

Aquest és el primer lliurament d’una sèrie que neix amb una idea senzilla: explicar la història del tecno a través dels temes que hem anat reunint a la nostra playlist «Techno Classics 1981-2004», disponible a Spotify i YouTube. No és una llista de reproducció qualsevol: és un mapa, tema a tema, de com un grapat d’adolescents, enginyers de so i perdedors amb un sintetitzador de segona mà van acabar inventant el gènere que avui omple naus industrials de Barcelona a Berlín. Comencem pel principi, per una ciutat que als anys 80 s’estava quedant literalment buida.

Detroit no tenia res a perdre

A principis dels 80, Detroit era la prova vivent que un imperi industrial es pot ensorrar en menys d’una generació. La ciutat que havia estat la capital mundial de l’automòbil portava anys perdent fàbriques, població i futur; barris sencers quedaven buits, les plantes de muntatge tancaven l’una rere l’altra, i una generació d’adolescents negres de classe mitjana creixia en un lloc que ja semblava postapocalíptic abans que ningú fes servir aquesta paraula. No és casualitat que el so que en va sortir sonés a màquines, a metall i a un futur fred: era literalment l’única cosa que quedava a la vista.

En aquest context hi havia un programa de ràdio nocturn que va resultar decisiu per a tot el que va venir després: el d’Electrifying Mojo, un DJ que a la seva emissora barrejava sense cap complex Kraftwerk amb Parliament-Funkadelic, Prince amb Yellow Magic Orchestra, construint al cap dels seus oients adolescents la idea que la música electrònica europea i el funk més negre no eren mons oposats, sinó la mateixa cosa vista des d’angles diferents. Entre aquells oients hi havia tres nois d’un poble anomenat Belleville, als afores de Detroit: Juan Atkins, Derrick May i Kevin Saunderson, que amb el temps la indústria batejaria com els Belleville Three, tot i que ells mai es van dir així entre ells.

Kraftwerk i el so que va arribar de fora

Kraftwerk – «Numbers» (1981)

Si hi ha un origen fora de Detroit per a tot això, és a Düsseldorf. Kraftwerk portava des dels anys 70 construint la idea que les màquines podien fer música amb la mateixa emoció que una guitarra, i el 1981 van publicar Computer World, un àlbum sencer dedicat a imaginar com la tecnologia canviaria la vida quotidiana. «Numbers», amb el seu ritme fet a base de comptar números en diversos idiomes sobre una base electrònica rígida i repetitiva, es va convertir sense proposar-s’ho en una de les llavors més citades del tecno; la seva influència és tan directa que dos anys després reapareixeria, mostrejada, en el tema que de debò va encendre la metxa a Detroit.

Liaisons Dangereuses – «Los Niños Del Parque» (1981)

Del mateix any, tot i que d’un racó molt diferent d’Europa, arriba aquest tema del duo alemany Liaisons Dangereuses, amb el seu títol en castellà i el seu ritme metàl·lic i fred que l’escena de Chicago i Detroit acabaria absorbint gairebé per osmosi. És d’aquells discos que gairebé ningú va comprar en el seu moment i que, amb les dècades, s’ha convertit en un secret a veus entre productors: un dels baules perduts entre el post-punk europeu i el que Detroit faria després amb aquesta mateixa fredor rítmica.

El primer disc que va sonar a tecno sense que existís la paraula

Cybotron – «Clear» (1983)

Juan Atkins va formar Cybotron juntament amb Rick Davis, un veterà de Vietnam bastant més gran que ell amb qui compartia una fascinació per la ciència-ficció i el futurisme. Davis li va passar a Atkins llibres com La tercera onada d’Alvin Toffler, que va popularitzar un terme que Atkins prendria prestat anys després per batejar tot un gènere: «techno». «Clear» agafava directament la mostra rítmica de «Numbers» de Kraftwerk i la convertia en una cosa diferent, més funky, més fosca, amb la veu vocodada anunciant un futur tecnològic que sonava tant a promesa com a amenaça. El tema es va vendre prou com perquè el segell Fantasy Records fitxés el duo, un èxit comercial modest que resultaria decisiu: va donar a Atkins la confiança i els contactes per seguir produint en solitari.

Una veu diferent a la fàbrica

Anne Clark – «Our Darkness» (1984)

Anne Clark no era de Detroit ni de l’escena de ball: era una poeta i música britànica que treballava amb sintetitzadors per acompanyar els seus propis textos, més a prop del post-punk i el spoken word que de cap pista de ball. «Our Darkness» s’esmuny en aquesta història per una raó molt concreta: és la prova que, a mitjans dels 80, ja existia a tot Europa un ecosistema de música electrònica fosca, sintètica i emocionalment intensa que compartia ADN amb el que estava naixent a Detroit sense que cap dels dos bàndols sabés realment de l’existència de l’altre. El tecno no va sortir del no-res: va sortir d’un brou europeu i americà que portava anys coent-se en paral·lel.

Juan Atkins es converteix en Model 500

Model 500 – «No UFO's» (1985)

Amb Cybotron ja dissolt, Atkins llança en solitari sota l’àlies Model 500 el que molts historiadors assenyalen com el primer disc de tecno pròpiament dit, editat al seu propi segell, Metroplex. «No UFO’s» encara sona a l’ombra de l’electro-funk que dominava les pistes negres americanes de l’època, però amb una fredor i una repetició hipnòtica que el separen de qualsevol cosa que sonés abans a la ràdio. El títol, mig de broma, jugava amb la idea que la música electrònica que feia Atkins semblava arribada d’un altre planeta; la ironia és que estava gravada en un dormitori de la perifèria de Detroit amb equip comprat de segona mà.

Model 500 – «The Chase» (1985)

El mateix any, del mateix projecte, «The Chase» afegeix una capa més melòdica i gairebé cinematogràfica al catàleg d’Atkins, amb un groove que mira tant al funk de Detroit com a la ciència-ficció europea que tant el fascinava. Juntament amb «No UFO’s», aquest tema va acabar de fixar el motlle: baixos elàstics, caixes de ritmes programades amb precisió gairebé robòtica, i una atmosfera que semblava sonar des del futur tot i que parlava, en realitat, del present més deprimit de la ciutat.

L’eco alemany segueix sonant

Kraftwerk – «Musique Non Stop» (1986)

Cinc anys després de «Numbers», Kraftwerk torna a aparèixer en aquesta història amb un tema de l’àlbum Electric Café que, tot i arribar ja en plena efervescència de Detroit, demostra fins a quin punt el grup alemany continuava sent la referència constant per a tota una generació de productors americans. «Musique Non Stop» és gairebé una declaració d’intencions: la música electrònica com un flux continu, sense principi ni final aparent, una idea que el tecno adoptaria com a filosofia central de la pista de ball.

Chicago entra en l’equació

The Housemaster Boyz & The Rude Boy Of House – «House Nation» (1986)

Mentre a Detroit es coïa el tecno, a quatre hores en cotxe, Chicago portava ja un parell d’anys parint el house a partir de la música disco i del so de les caixes de ritmes Roland. «House Nation» és un dels himnes més directes d’aquella escena paral·lela, i la seva presència aquí serveix per recordar una cosa essencial: tecno i house mai van ser gèneres aïllats l’un de l’altre. Compartien clubs, DJs, discoteques d’importació i, sobretot, màquines: la mateixa generació de sintetitzadors barats que va fer possible el house a Chicago va fer possible el tecno a Detroit.

Sexualitat, orgull i l’escena que ningú anomenava

Blake Baxter – «Sexuality» (1987)

Blake Baxter va ser un dels primers a portar la veu humana, explícita i sense complexos, al centre de l’escena tecno de Detroit, en un moment en què la majoria dels seus col·legues preferien instrumentals freds i despersonalitzats. «Sexuality» és una declaració directa, gairebé provocadora per a l’època, que connecta el tecno amb la tradició més carnal i desacomplexada de la música negra americana, recordant que el gènere mai va ser només màquines: també va ser cos, desig i una comunitat que es buscava a si mateixa a la pista de ball.

L’himne que va canviar les regles del joc

Derrick May – «Strings of Life» (1987)

Si hi ha un tema que resumeix per què el tecno de Detroit no era simple música de màquines freda i calculada, és aquest. Derrick May, sota l’àlies Rhythim Is Rhythim, va construir «Strings of Life» a partir de cordes sintetitzades que sonaven gairebé orquestrals, teixides sobre un ritme entretallat i erràtic que trencava amb qualsevol lògica de quantització perfecta. El mateix Frankie Knuckles, el padrí del house a Chicago, va ser qui va posar nom al tema després que May li passés una cinta de demo; la història explica que la primera vegada que Knuckles el va posar al Powerplant de Chicago, la pista es va aturar en sec, desconcertada, abans d’entendre el que estava escoltant. May encunyaria després el terme «hi-tech soul» per descriure el que feia: ànima humana processada a través de màquines, la contradicció exacta que va fer del tecno de Detroit una cosa diferent de qualsevol altra música electrònica que es fes al món.

El futur del tecno ja era a la sala d’espera

Model 500 – «No UFO's» (Instrumental) (1985)

La versió instrumental de «No UFO’s» va circular gairebé tant com la vocal entre DJs de l’època, que preferien quedar-se només amb la base per barrejar-la amb més llibertat. És un detall petit però revelador de com funcionava l’escena aleshores: els mateixos productors ja pensaven en clau d’eina de DJ, no només de cançó tancada, sentant sense saber-ho un dels costums que definirien la producció de música de ball durant les quatre dècades següents.

El que es queda fora del text (però no de la playlist)

En aquest primer tram de la playlist conviuen, a més dels temes anteriors, un parell de referències que no hem desenvolupat a part perquè la seva història ja queda ben representada per les que sí que hem explicat: formen part del mateix llinatge sonor de Detroit i de l’electro-funk de l’època, i mereixen escoltar-se exactament en l’ordre en què apareixen a la llista, com l’eco natural de tot el que hem repassat aquí.

El que ve després

Amb Detroit ja en marxa i Chicago coent el house en paral·lel, el següent lliurament d’aquesta sèrie s’endinsa en el tram més explosiu de tota la història: de 1989 a 1991, els anys en què cau el Mur de Berlín, l’acid house britànic esclata en un «segon estiu de l’amor», i un grup de productors de Detroit i Chicago factura, gairebé sense saber-ho, alguns dels himnes que encara avui sonen en qualsevol club seriós del planeta. Ens veiem al segon lliurament de Techno Classics.