Techno Classics II: quan tot va explotar alhora (1989-1991)

Al primer lliurament d’aquesta sèrie vam veure com Detroit i, en paral·lel, Chicago, van inventar dos sons germans gairebé sense saber-ho l’un de l’altre. Aquest segon lliurament cobreix el moment en què aquella música de nínxol, gravada en dormitoris i premsada en tirades de mil còpies, es va convertir de cop en el fenomen que canviaria la cultura juvenil de mig món. Van ser tot just tres anys, però hi cau un mur, hi neix un «segon estiu de l’amor» i s’hi graven alguns dels himnes més reconeixibles de tota la història del ball electrònic.

L’acid que va venir d’un sintetitzador defectuós

Phuture – «We Are Phuture» (1989)

Uns anys abans, a Chicago, el trio format per DJ Pierre, Spanky i Herb J havien comprat de segona mà un sintetitzador de baix Roland TB-303 que Roland havia dissenyat, en realitat, perquè els guitarristes practiquessin solos sense necessitat de banda. Ningú sabia gaire bé com programar-lo, i va ser precisament jugant amb els seus comandaments de ressonància i tall de manera «incorrecta» com Spanky va descobrir aquell so grinyolant i àcid que acabaria batejant tot un subgènere: l’acid house. «We Are Phuture», publicat ja en plena efervescència del so que ells mateixos havien inventat amb «Acid Tracks» un parell d’anys abans, és la declaració d’identitat del grup que va donar nom a l’estil: la llegenda explica que el mateix terme «acid» va sorgir com a malnom despectiu d’altres DJs de Chicago cap a aquell so «rar», i que Pierre i companyia van decidir quedar-se’l com a bandera.

Steve Poindexter – «Work That Muthafucker» (1989)

Poindexter representa la cara més crua i menys polida de l’acid de Chicago: un productor que, com tants altres, gravava en condicions casolanes amb equip mínim, però que entenia millor que ningú com convertir un patró de baix repetitiu en una cosa hipnòtica. Aquest tema és, sobretot, testimoni de l’escala de l’escena de Chicago en aquell moment: desenes de productors, molts sense cap intenció de «fer carrera», generant un volum de música que acabaria inundant les botigues de discos d’importació de tot Europa.

Berlín, la ciutat que necessitava una banda sonora nova

3 Phase, Dr. Motte – «Der Klang Der Familie» (1989)

Pocs temes estan tan lligats a un moment històric exacte com aquest. Publicat el mateix any de la caiguda del Mur de Berlín, «Der Klang Der Familie» (El so de la família) es va convertir gairebé de seguida en l’himne no oficial de l’escena que començava a néixer entre el Berlín Est i Oest acabats de reunificar. Dr. Motte, cofundador del que mesos després seria la Love Parade, va trobar en aquest tema i en aquesta escena la banda sonora perfecta per a una ciutat que, d’un dia per l’altre, s’havia quedat amb centenars d’edificis abandonats, sense propietari clar ni llei que els vigilés: l’escenari ideal perquè el tecno, ja madur a Detroit, trobés a Berlín la seva segona llar i, amb el temps, la seva capital mundial.

Chicago segueix enviant discos a Europa

Lil' Louis – «French Kiss» (1989)

Un cas a part dins el house de Chicago: «French Kiss» es va fer tristament cèlebre per la seva secció central, en què la música s’alenteix fins a gairebé aturar-se mentre sona un gemec femení, abans d’accelerar de nou fins a una velocitat gairebé frenètica. La BBC va arribar a prohibir-ne l’emissió en directe per la seva càrrega sexual explícita, cosa que, lluny d’enfonsar-lo, en va disparar la fama i el va convertir en un dels més grans èxits creuats de house que van arribar al públic massiu britànic just a l’inici de la febre rave.

El so eufòric que va venir d’Anglaterra

Orbital – «Chime» (1989)

Els germans Hartnoll van gravar «Chime» amb un equip tan modest que la llegenda diu que va costar tot just unes poques lliures, i tot i així es va convertir en un dels primers grans himnes de la naixent escena rave britànica, arribant a les llistes d’èxits del Regne Unit. El nom del projecte, Orbital, feia referència a l’autopista de circumval·lació M25 de Londres, la mateixa carretera que els assistents a les raves clandestines recorrien de matinada per arribar a festes il·legals en naus i camps, seguint pistes que corrien de boca en boca per ràdio. Aquest tema representa el moment exacte en què el so de Detroit i Chicago, importat per DJs britànics que havien descobert l’acid house a Eivissa un parell d’estius abans, es fusiona amb l’efervescència local i provoca el que la premsa britànica batejaria com el «Segon Estiu de l’Amor».

El tecno travessa l’oceà definitivament

Joey Beltram – «Energy Flash» (1990)

Beltram era un adolescent de Nova York quan va gravar aquest tema, que es convertiria en una de les peces més versionades i influents de tota la història del gènere. «Energy Flash» combina la cruesa rítmica del tecno de Detroit amb una energia i una velocitat que anticipen tant el tecno més dur com l’hardcore i el gabber que esclatarien a Holanda i Bèlgica pocs anys després. És, probablement, el tema d’aquesta llista que més directament connecta el naixement del gènere amb la duresa que definiria bona part de la seva dècada següent.

LFO – «LFO» (1990)

Des de Leeds, a Anglaterra, el duo LFO (Bassline Fusion, Gez Varley i Mark Bell) va publicar amb Warp Records un dels himnes fundacionals de l’anomenat «bleep techno» britànic, un estil que sonava a Detroit passat pel filtre del so dels sistemes de so jamaicans i del maquinari barat disponible al nord d’Anglaterra. El tema va arribar a colar-se a les llistes de vendes britàniques, una gesta notable per a una peça instrumental i repetitiva que sonava, per als estàndards pop de l’època, radicalment estranya.

Bèlgica entra a la conversa

T99 – «Anasthasia» (1991)

Bèlgica va desenvolupar durant aquests anys la seva pròpia variant, més agressiva i sintètica, coneguda com a «new beat» primer i com a tecno belga després. «Anasthasia» és un dels seus grans èxits, amb una melodia de sintetitzador que es va tornar tan reconeixible que va acabar sonant en ràdiofórmules de tot Europa, prova que, a principis dels 90, el tecno ja no era una raresa d’importació sinó un fenomen amb capacitat real de generar èxits de vendes.

Second Phase – «Mentasm» (1991)

Produït per Joey Beltram junt amb Mundo Muzique, «Mentasm» va introduir un so de sintetitzador tan característic —un «hoover» grinyolant i amenaçador— que es va convertir en una de les textures sonores més copiades de tota la història del gènere, repetida fins a la sacietat en el tecno dur, l’hardcore i el gabber dels anys següents. Poques vegades un sol so de sintetitzador ha definit tant el rumb d’un estil sencer.

Detroit no es queda enrere

Carl Craig – «Suspiria» (1991)

Carl Craig representa la generació següent de productors de Detroit, la que va arribar just després dels Belleville Three i va absorbir el seu llegat per portar-lo cap a territoris més experimentals i orquestrals. «Suspiria» (el títol és una picada d’ullet directa a la pel·lícula de terror italiana de Dario Argento) mostra ja el vessant més cinematogràfic i complex que Craig desenvoluparia al llarg de tota la seva carrera, allunyant-se del tecno més funcional de pista per explorar atmosferes gairebé de banda sonora.

Suburban Knight – «The Art of Stalking» (1990)

Suburban Knight era l’àlies de James Pennington, un altre nom de la segona onada de Detroit, proper al cercle d’Underground Resistance. Aquest tema ja respira l’esperit més militant i fosc que definiria UR: un tecno dens, gairebé amenaçador, allunyat de l’elegància melòdica de Derrick May i més proper a la cruesa que dominaria bona part de la dècada.

El que es queda fora del text (però no de la playlist)

En aquest tram de la llista conviuen també altres temes —de Model 500, Octave One, Techno Bert, Robert Armani o X-101— que documenten la mateixa explosió des d’angles molt similars als ja explicats: la consolidació de Detroit com a viver constant de nous productors i l’arribada del so tecno a noves capitals europees. Els mantenim a la playlist en el seu lloc cronològic exacte, com a part del mateix teixit sonor que travessa tot aquest lliurament.

El que ve després

Amb el tecno ja convertit en fenomen internacional, el tercer lliurament d’aquesta sèrie s’endinsa en el període més radical de tota la seva història: de 1992 a 1996, els anys en què Berlín es converteix en la capital indiscutible del gènere, neix el minimal més extrem, i segells com Underground Resistance i Tresor Records converteixen la pista de ball en un territori polític. Ens veiem al tercer lliurament de Techno Classics.