Techno Classics III: treure fins que només quedi l'essencial (1992-1996)

Al segon lliurament vam veure com el tecno va passar de ser una raresa d’importació a un fenomen de masses en tot just tres anys. Aquest tercer lliurament explica què va passar just després d’aquella explosió: una part de l’escena, cansada d’himnes cada cop més grans i més comercials, va decidir anar en la direcció contrària. És l’era d’Underground Resistance convertint la pista de ball en un acte polític, de Robert Hood inventant el minimal a base de restar, i de Berlín consolidant-se com la ciutat que el tecno portava una dècada buscant sense saber-ho.

Detroit es declara en resistència

Robert Hood – «Minus» (1994)

Robert Hood havia format part d’Underground Resistance, el col·lectiu de Detroit liderat per Mad Mike Banks que tractava el tecno com una eina de lluita, gairebé militar, contra la indústria musical i contra el racisme que travessava la ciutat. Quan Hood es va separar del grup per gravar en solitari, va portar aquesta mateixa disciplina cap a un territori nou: en comptes d’afegir capes i capes de so, va començar a treure-les, fins a quedar-se amb el mínim indispensable perquè una pista de ball seguís funcionant. El seu àlbum d’aquell mateix any, Minimal Nation, es considera el document fundacional del minimal techno com a gènere propi, i «Minus» és la prova que, de vegades, la innovació més radical consisteix a dir menys, no més.

Planetary Assault Systems – «In From The Night» (1994)

Sota aquest àlies s’hi amagava Luke Slater, un dels productors britànics que millor va entendre el llenguatge que arribava de Detroit i el va portar cap a un terreny més industrial i percussiu, sense perdre la hipnosi rítmica que definia el minimal naixent. Slater representa tota una generació de productors europeus que, en aquests anys, van deixar de limitar-se a imitar Detroit per començar a proposar variants pròpies del mateix llenguatge.

Berlín construeix el seu propi so

Maurizio – «Domina» (1992)

A Berlín, dos personatges clau de l’escena, Mark Ernestus (propietari de la botiga de discos Hard Wax, l’epicentre d’importació de tecno de Detroit i Chicago a tota Alemanya) i Moritz von Oswald (que havia treballat com a productor a la casa Tresor), van començar a publicar discos sota l’àlies Maurizio, dins el seu propi segell Basic Channel. La seva fórmula consistia a agafar la repetició hipnòtica del tecno de Detroit i amarar-la en efectes d’eco i reverberació presos directament del dub jamaicà, creant un so tan espaiós i meditatiu que acabaria batejant-se com a «dub techno». «Domina» és un dels primers exemples d’aquesta fusió, i la seva influència encara s’escolta avui en qualsevol productor que treballi amb delays llargs i baixos que semblen respirar.

Maurizio, Vainqueur – «Lyot» (1993)

Els discos de Basic Channel es publicaven amb informació mínima o directament críptica a les portades: noms d’artista ambigus, títols que podien ser el nom del tema o del mateix projecte, sense fotos ni biografies. No era una estratègia de màrqueting calculada, sinó una manera de deixar que la música parlés sola, sense distreure amb la personalitat dels seus autors; una filosofia que, anys després, repetiria gairebé calcada la porta hermètica de Berghain.

El productor que es va amagar darrere d’un robot

Plastikman, Richie Hawtin – «Spastik» (1993)

Richie Hawtin, nascut a Anglaterra però criat a Windsor, just a l’altra banda del riu davant de Detroit, va absorbir el so de la ciutat gairebé per contagi geogràfic. Sota el seu àlies Plastikman va construir un tecno minimalista i àcid, fet gairebé íntegrament amb una caixa de ritmes Roland TR-909 i el sintetitzador TB-303, la mateixa màquina que havia parit l’acid house a Chicago anys abans. «Spastik» es va convertir en el seu tema més reconeixible: una estructura hipnòtica i repetitiva, amb prou feines canvis perceptibles durant diversos minuts, que resumeix a la perfecció l’obsessió de Hawtin per la repetició com a estat gairebé meditatiu. Amb el temps, Hawtin fundaria els segells Plus 8 i Minus, i es convertiria en una de les figures més influents a l’hora de portar el minimal techno al públic massiu de la dècada següent.

L’acid torna, més eufòric que mai

Josh Wink – «Higher State of Consciousness» (1995)

Josh Wink, productor de Filadèlfia, va signar amb aquest tema un dels majors encreuaments entre l’underground i les llistes de vendes de mitjans dels 90: un acid techno eufòric i gairebé psicodèlic que, contra tot pronòstic, va arribar a colar-se al top 20 de vendes en diversos països europeus. És un exemple perfecte de com, fins i tot en plena era de radicalització i minimalisme, el gènere seguia sent capaç de generar himnes amb vocació de pista de festival.

Green Velvet – «Flash» i «La La Land» (1995)

Curtis Jones, sota el seu àlies Green Velvet, va aportar a aquesta època una cosa que escassejava en el tecno més seriós de Detroit i Berlín: sentit de l’humor. «La La Land» narra, amb una lletra parlada entre irònica i inquietant, l’experiència de prendre drogues en una rave, mentre «Flash» es va convertir en un clàssic instantani dels sets de DJ de house i tecno de Chicago per la seva energia directa i el seu baix elàstic. Jones va demostrar que l’escena de Chicago, més d’una dècada després del naixement del house, seguia tenint molt a dir.

El tecno es converteix en objecte de culte a les botigues de discos

Emmanuel Top – «Acid Phase» (1993) i «Turkish Bazar» (1994)

Des de França, Emmanuel Top va desenvolupar un tecno dur i directe, amb un so de baix característic que acabaria influint notablement en l’escena francesa de finals dels 90. «Turkish Bazar» és especialment representatiu d’una tendència de l’època: incorporar melodies i escales d’altres tradicions musicals (en aquest cas, ecos orientals) dins l’estructura repetitiva del tecno, una fórmula que molts productors europeus explorarien durant els anys següents.

Dave Clarke – «Wisdom to the Wise» (1994)

Sobrenomenat «el baró del tecno» per la premsa britànica, Dave Clarke defensava un so cru, directe i sense concessions, allunyat tant de l’ambient techno més contemplatiu de l’època com de l’eurodance que començava a apropiar-se del terme «techno» per vendre’l en ràdiofórmula. Clarke es va convertir en una de les veus més crítiques contra la comercialització del gènere, defensant amb vehemència una idea de tecno fidel a les seves arrels de Detroit.

El Mur de Berlín es converteix en la millor cambra cuirassada d’un banc

Tot i que cap tema concret d’aquest lliurament porta el seu nom al títol, cap història d’aquests anys estaria completa sense esmentar el Tresor, el club berlinès que va obrir el març de 1991 a la cambra cuirassada subterrània d’uns antics grans magatzems, literalment dins les caixes fortes buides que havien sobreviscut a la guerra. Fundat per Dimitri Hegemann, Tresor es va convertir en el punt de trobada físic entre el tecno de Detroit (Hegemann hi portava artistes d’Underground Resistance a tocar regularment) i la naixent escena berlinesa, i el seu segell discogràfic, Tresor Records, va publicar durant aquests anys bona part dels discos que van definir el so més dur de la ciutat. Sense aquest club, bona part dels noms que apareixen en aquest lliurament mai no haurien tingut un escenari físic on trobar-se.

El que es queda fora del text (però no de la playlist)

En aquest tram de la llista també apareixen temes de Blake Baxter, Cosmic Baby, Kevin Saunderson (sota l’àlies e-Dancer), Logic, Slam, System 01, CJ Bolland, Format, Hexagone, Marmion, Microglobe i Phuture, que documenten la mateixa escena des d’angles ja coberts per les històries anteriors: la consolidació del so de Detroit en noves mans, l’escena europea absorbint i reinterpretant aquestes influències, i el creixement imparable de segells independents per tot el continent. Continuen a la playlist, en el seu lloc cronològic, com a part del mateix teixit sonor.

El que ve després

Amb el minimal ja assentat com a llenguatge propi i Berlín consolidada com a epicentre, el quart i últim lliurament d’aquesta sèrie tanca el cercle: de 1997 a 2004, els anys en què el tecno més dur i hipnòtic es converteix en el so dominant dels clubs de tot Europa, amb noms com Jeff Mills, Surgeon, Chris Liebing i la irrupció de l’escena espanyola liderada per Oscar Mulero. Ens veiem a l’últim lliurament de Techno Classics.