Techno Classics IV: el so es torna global i arriba fins a nosaltres (1997-2004)

Hem arribat a l’últim lliurament d’aquesta sèrie. Vam començar en un Detroit que es queia a trossos el 1981 i acabem, més de vint anys després, en una Europa on el tecno més dur i minimalista s’ha convertit en el llenguatge comú dels clubs de Birmingham a Madrid. Aquest tram final explica com el gènere, ja adult, s’afila encara més, i com Espanya entra per fi en aquesta història per la porta gran.

El DJ que es va convertir en llegenda per una campana

Jeff Mills – «The Bells» (1996)

Abans de ser conegut com «el Mag de Detroit», Jeff Mills havia format part d’Underground Resistance junt amb Mad Mike Banks, i ja s’havia guanyat fama de DJ tècnic i implacable a la ràdio de Detroit sota l’àlies The Wizard, on barrejava a velocitats que semblaven impossibles. «The Bells» va néixer d’una manera poc habitual: Mills el va portar tocant en directe durant gairebé dos anys abans de decidir-se a publicar-lo oficialment al seu propi segell, Purpose Maker, el 1997. Aquell rodatge previ explica per què, quinze anys després, continua sent un dels temes de tecno més reconeixibles del món: poques produccions han estat tan provades i refinades a la pista abans d’arribar a una botiga de discos. Es diu que, avui dia, qualsevol públic mínimament entès reconeix el tema en menys d’un segon quan sona la seva melodia de campana.

Birmingham inventa el seu propi infern

Surgeon – «Atol», «Magneze» i «First» (1997)

Anthony Child, sota l’àlies Surgeon, va sorgir d’una escena de Birmingham marcada per dues figures clau: Karl O’Connor (conegut com Regis), cofundador del segell Downwards, i Mick Harris, bateria de la banda de grindcore Napalm Death, la influència industrial i percussiva del qual va resultar decisiva per al so que Surgeon acabaria definint. El resultat va ser el que la premsa especialitzada batejaria com el «so de Birmingham»: un tecno sec, repetitiu i gairebé violent en la seva percussió, més proper a la música industrial britànica que al funk que havia alimentat Detroit una dècada abans. Surgeon va debutar precisament a Downwards, el segell de Regis, i aquell primer EP es va convertir en el model a seguir per a tota una generació de productors europeus, entre ells, anys després, un DJ espanyol anomenat Oscar Mulero.

James Ruskin – «Logical Force» (1997)

Ruskin representa el vessant britànic més proper al minimal de Robert Hood que a l’industrial de Birmingham: repetició mil·limètrica, gairebé hipnòtica, amb canvis tan subtils que només es perceben després de diversos minuts d’escolta. El seu segell, Blueprint, es va convertir en un referent d’aquella escola britànica de tecno «pur», sense adorns ni concessions melòdiques, en les mateixes dates en què el so de Birmingham triomfava pel costat més agressiu de l’espectre.

Frankfurt entra a la conversa

The Horrorist – «One Night in NYC» (1997) i «Paranoid Dancer» (1998)

Oliver Chesler, sota les sigles The Horrorist, va aportar a aquesta història una veu literalment humana: els seus temes incorporen lletres parlades, gairebé teatrals, sobre paranoia urbana i nits interminables, en un moment en què bona part del tecno europeu preferia prescindir de qualsevol element vocal. Els seus discos, publicats en segells com Things To Come Records, van connectar el tecno amb l’estètica industrial i EBM que sonava a Europa des dels 80, tendint un pont entre generacions de música de club fosca.

El minimal es converteix en esport de precisió

Richie Hawtin – «Orange/Minus 2» (1999)

Amb el canvi de dècada ja a sobre, Richie Hawtin llança el que seria el primer disc de Minus, el segell que portaria el seu nom de pila artístic durant la dècada següent i que es convertiria en sinònim internacional de minimal techno. «Minus 2» ja mostra l’evolució del seu so: més net, més digital, més pensat per a sistemes de so de gran format, anunciant el camí que Hawtin recorreria els anys següents fins a convertir-se en una de les figures més influents (i també més discutides) del tecno comercial dels 2000.

DJ Rolando – «Knights of the Jaguar» (1999)

Produït dins l’òrbita d’Underground Resistance, aquest tema es va convertir en un fenomen gairebé accidental: pensat originalment com una peça més del catàleg del segell, va acabar sent un dels grans himnes de pista de ball de tot el canvi de mil·lenni, amb una melodia de cordes que molts consideren hereva directa de l’esperit de «Strings of Life» de Derrick May, més d’una dècada després. És, potser, la prova més clara que l’ADN emocional de Detroit continuava viu fins i tot en ple auge del minimal més fred.

Espanya entra per la porta gran

Ignacio – «Virton» (2001) i el seu remix de Chris Liebing

Ignacio Corrales, DJ i productor madrileny, va ser un dels primers noms espanyols a publicar en segells internacionals de referència dins el tecno més dur. Que Chris Liebing, ja aleshores una de les figures centrals de l’escena alemanya, decidís remesclar «Virton» no va ser un gest casual: era la confirmació que l’escena espanyola començava a tenir interlocutors directes amb el circuit europeu més seriós, una cosa que fins a aquell moment era una raresa.

Oscar Mulero – «Anaconda» (2002)

Si hi ha un nom que resumeix l’arribada d’Espanya al mapa mundial del tecno, és el d’Oscar Mulero. Va començar a pinxar a Madrid a finals dels 80, en plena efervescència del rock gòtic i l’EBM, i va anar derivant durant els 90 cap a un tecno cada cop més fosc i industrial, molt influenciat pel so de Birmingham que Surgeon i Regis havien definit uns anys abans. «Anaconda» arriba en un moment en què Mulero ja començava a ser una referència ineludible a Europa, diversos anys abans de fundar els seus propis segells, Warm Up Recordings (2000) i Pole Group (2004), que amb el temps es convertirien en plataforma de tota una generació de productors espanyols amb projecció internacional.

El tecno alemany es posa nom i cognom

Chris Liebing – «Seveneleven» (2000)

Chris Liebing va començar la seva carrera com a resident d’un petit club prop de Frankfurt a principis dels 90, i cap a l’any 2000 ja s’havia convertit en una de les figures centrals del tecno alemany més dur, amb el seu segell CLR (inicialment les sigles del seu propi nom, tot i que el mateix Liebing confessaria anys després una certa incomoditat amb aquest ego en el nom del segell) com a sinònim de qualitat i contundència. «Seveneleven» pertany a aquella etapa de consolidació, quan Liebing començava a construir el catàleg que definiria el so «hard techno» de la dècada següent.

Alexander Kowalski – «Speaker Attack» (2003)

Kowalski representa la generació alemanya que va portar el tecno dur cap a un terreny encara més físic i contundent, pensat explícitament per a sistemes de so de gran potència. El mateix títol del tema, «atac d’altaveus», no deixa lloc a dubtes sobre les intencions: música dissenyada per a la confrontació directa entre el cos i el so, la culminació lògica d’un camí que havia començat vint anys abans amb les caixes de ritmes casolanes de Detroit.

Chris Liebing & Andre Walter – «American Madness» (2003)

Andre Walter va ser el col·laborador habitual de Liebing durant bona part dels 2000, i junts van definir bona part del so de CLR d’aquesta època: un tecno dens, gairebé opressiu, pensat per a les hores més intenses d’una sessió de club. El títol, amb la seva referència directa a la política exterior nord-americana d’aquells anys, és també un recordatori que el tecno, malgrat la seva fama de gènere «sense missatge», mai no va deixar del tot la seva vocació de comentari social, heretada directament de l’esperit original d’Underground Resistance.

El tancament d’un cicle

Len Faki – «Just A Dance Part 01» (2004)

Tanquem aquesta història amb Len Faki, un dels residents que en aquells mateixos anys començava a definir el que pocs anys després seria conegut a tot el món com «el so Berghain»: un tecno hipnòtic, repetitiu i d’una duresa controlada, hereu directe de tot el camí recorregut en aquesta sèrie, des de Kraftwerk fins a Underground Resistance, passant pel minimal de Robert Hood i el so de Birmingham. No és casualitat que tanquem aquí: el tecno que Berlín exportaria al món durant les dues dècades següents és, en gran part, la síntesi de tot el que hem explicat en aquests quatre lliuraments.

El que es queda fora del text (però no de la playlist)

En aquest últim tram conviuen també temes de Johannes Heil, Marco Bailey, Der Dritte Raum, Mijk Van Dijk, Dr. Motte amb WestBam, i algunes versions i remixos addicionals de temes ja explicats (com diferents edicions de «Logical Force» o «Knights of the Jaguar»), que documenten la mateixa consolidació del so europeu des d’angles ja coberts en aquest lliurament i els anteriors. Es mantenen a la playlist en el seu lloc cronològic, tancant el recorregut complet de vint-i-tres anys que hem repassat en aquesta sèrie.

El final és només el principi

Amb aquest quart lliurament acaba «Techno Classics 1981-2004», però no acaba la història del tecno: el que va venir després —Berghain convertit en catedral mundial, l’explosió del tecno hipnòtic de la segona meitat dels 2000, l’auge de l’escena queer i underground que avui defineix bona part de la cultura de club— és, en realitat, terreny que ja hem començat a explorar en altres articles d’aquest blog, i que seguirem ampliant en el futur. Si aquesta sèrie t’ha agradat, la millor manera de tancar-la és exactament com va començar: escoltant la playlist sencera, de principi a fi, i deixant que cada tema expliqui la seva pròpia part d’aquesta història.